Ludmila Bustiuc, mare de una alumna de 3r Eso, la qual va ser militar a Moldavia quan era jove.
D’on ets?
Vaig néixer en una base militar entre Moldàvia i Transnístria.
Quant temps vas estar exercint com a militar?
Tota la vida fins a sortir-ne amb vint-i-sis anys.
Com va ser la teva infantesa al campament?
Molt bona, dura evidentment, amb molt ordre i moltes regles. Per mi personalment va ser una cosa increïble i ho tornaria sempre a repetir. Considero que en aquesta vida és millor esforçar-se, tenir ordre i tenir sempre una base de preparació.
Com et van ensenyar a veure la mort?
L’educació sobre la mort de gent que ja neix militar és una cosa natural que penso que hauria de ser per tots. No trobo bé que ara, per exemple, es parli de la mort com una cosa llunyana quan tots som mortals i morirem. Evidentment, la mort en una guerra és dura i injusta, no és com una mort natural, però de totes les maneres s’ha de veure amb naturalitat, si no, no pots ser ni militar ni res. Això és una conducta que desenvolupes i amb la qual t’hi acostumes. Una mort de jove, accidental o d’una guerra és molt més cruel i trista, però és una realitat de la vida.
Et va costar molt anar-te’n de l’exèrcit?
Sí, és clar que si, em va costar molt. És una cosa que depèn el que visquis et marca per sempre i suposo que per dins no vaig sortir mai. La gent amb qui has estat està sempre al teu costat, al teu cor, a la teva ment i costa molt acostumbrar-se a la vida civil, però vaig ser igual de feliç. Vaig decidir sortir perquè ja tenia el meu fill i la meva família. El meu germà va morir a l’Afganistn i el meu pare també va morir, llavors per certs motius personals vaig decidir anar-me’n i viure una vida civil.
Què va ser el que més et va marcar?
Bé, hi ha moltes coses que em van marcar. Evidentment el que més em va marcar és la guerra i postguerra de Kosovo que és el que vaig viure. Kosovo em va marcar molt perquè la vaig viure i on vaig participar activament.
Què opines de la guerra deslliurada?
Com totes les guerres, són guerres creades per interessos, ja siguin geopolítics, geoeconòmics… en una guerra ningú és bo i ningú és dolent. Opino que la guerra sempre és cruel i que no hauria d’existir, ja que se suposa que som una societat desenvolupada i que la guerra no hi hauria d’existir. Per desgràcia, les guerres es creen moltes vegades artificialment. Una guerra és el pitjor que pot passar, això és el que penso.
Va ser un impacte el canvi de vida després de sortir del campament? Et va costar acostumar-te a la vida fora d’aquell indret?
Va ser un impacte, perquè ets conscient del que estàs fent, és important el fet que la vida militar és una vida de regles, ordres i horaris diferents, totalment un altre tipus de vida que una vida civil que no té res a veure. És un canvi, allà tot és molt dràstic i costa acostumar-se és clar, això depèn de cada persona. Jo vaig continuar amb els meus entrenaments, amb un ordre a la meva vida, i et queda alguna cosa.
Què és el que trobes a faltar?
Doncs la gent que he conegut, les meves amistats, més que res és això, tot de part humana d’aspecte humanitat. Trobo a faltar cada amic i amiga que vaig perdre, sempre estan al meu cor, sempre els trobo a faltar, sempre estan amb mi.
Moltes gràcies per la teva col·laboració!
