Joel Farré Soria
Adrià Farré Manresa és, amb quaranta-cinc anys, músic de professió i pare de família. És pare d’un alumne de 1r d’ESO i per al Joel, el seu fill, és una icona molt important i té una relació molt profunda amb ell. És exteclat de Lax’n’busto i actualment està en un grup de tribut a Coldplay, anomenat Colday.
Quina professió volies ser inicialment?
Des que tinc ús de raó i que recordi, la primera professió que volia ser era bomber.
Interessant… Ja amb el tema de professions, amb quants anys i per què vas dedicar-te a la música?
Vaig començar a estudiar música amb uns vuit anys i, sobretot, perquè el meu germà ja feia música, a la meva família sempre hi ha hagut molta sensibilitat per la música: tiets, avis i cosins han tocat instruments i els agrada molt cantar. Als dinars de família, sempre hi havia molts cants i és una cosa que a la família s’ha mamat molt. I tot aquest seguit de motius m’han portat a estudiar música.
Parlant d’aquestes inspiracions, vas tenir algun ídol o alguna cosa que t’inspirés molt més que cap altra cosa a ser músic?
Un ídol en qüestió no, però sí que tota la música dels anys vuitanta, que és la que jo vaig viure més a la meva joventut, em va inspirar molt, perquè jo, al final, hi passava moltes hores, ho feia tot amb música i m’alegrava la vida. I en certa manera em va fer pensar que de gran m’agradaria canviar de cantó i ser jo qui fes la música per alegrar la vida als altres, a part de la meva mateixa.
Quan eres més petit, t’imaginaves l’estat en el qual estàs ara, parlant econòmicament i sentimentalment?
En termes generals, parlant de felicitat, sí, perquè tots volem arribar a ser feliços i jo en soc, per la qual cosa no em puc queixar en absolut. Però la resta no et sabria dir, perquè no tinc records de pensar vull fer això, vull fer allò, vull viure aquí, vull viure allà… No ho recordo, l’únic que recordo és que volia ser feliç, és el motiu principal i això ho he aconseguit.
I amb l’estat que estàs ara, et sents a gust?
Sí. Perquè amb la meva edat actual, que és de quaranta-cinc anys, tinc una vida estable, tinc una família que m’estima i que jo estimo; tinc una vida que em permet, a part de la feina en si, fer música molt regularment, que per mi és imprescindible. Per tant, estic satisfet en tots aquests àmbits.
Si poguessis canviar una cosa de la teva vida, quina seria i per què?
Si tingués una màquina del temps i pogués tornar a ser un jove de divuit o vint anys, aprofitaria per viatjar molt més del que he viatjat, que considero que he viatjat bastant, però molt menys del que m’hauria agradat. I quan el meu fill sigui més gran, ja sigui autònom i vagi una mica a la seva, crec que podré reprendre aquesta idea de tornar a viatjar.
I parlant d’idees, tens algun somni que voldries que es fes realitat?
No diria que és un somni sinó una il·lusió que queda per satisfer: és fer la ruta 66, que és la que cobreix tota Amèrica del nord, d’est a oest des de Chicago fins a Los Angeles. I és una cosa que em ve molt de gust fer, especialment si ho puc fer amb la meva parella i amb el meu fill, llogar un cotxe i creuar-la de punta a punta.
Això és per alguna raó específica com perquè un familiar o amic l’ha fet i t’ho recomana o simplement per ganes de veure com és?
No. Suposo que deu ser la influència del que parlàvem abans: la música, perquè al continent nord-americà hi ha molta música, la influència de les pel·lícules, del cinema, del misticisme en si de la ruta, tot i que ara la ruta ha canviat molt i tot és més turístic i menys autèntica del que era abans. Però l’experiència en si crec que és una experiència molt maca: carretera i manta, fer molts quilòmetres i creuar tot el continent.
Tens alguns plans pel futur? Dur a terme alguna activitat especial o viatjar a algun país específic?
No. Pel que fa al tema musical, els plans són continuar fent música i passar-ho bé fins que el cos aguanti. Però en l’àmbit de plans vitals, continuar sent feliç, que això m’ho dona l’estabilitat familiar, laboral, per descomptat. I el dia de demà com ja he dit, si disposem del temps i els recursos per fer-ho, m’agradaria tornar a viatjar molt pel món.
I una última pregunta: com i on et veus d’aquí a deu anys?
D’aquí a deu anys encara no em podré jubilar, per tant, encara hauré de treballar. I espero veure’m amb salut i poder mantenir el ritme de vida que estic mantenint ara, que és això: treballar, continuar fent música, poder fer moltes coses amb la família i, com sempre, ser feliç.
Doncs això és tot, un plaer poder entrevistar-lo.
Més plaer ha sigut per a mi.
