El rap en espanyol fa 30 anys que dona feina a gent, de fet, és una màquina de produir machirulos, milionaris i videoclips. El rap en espanyol, en fi, no surt per la ràdio, la televisió o la premsa perquè és tan abrasiu que no donaria temps a indignar-se suficientment, cancel·lar i passar a una altra indignació. Al meu parer el rap va més enllà de ser només un gènere musical és una forma d’expressió, un art, un sentiment. Adults i ancians, que tenen uns estereotips amb els qual creuen que aquest només parla i fomenta la delinqüència, la violència i el consum de drogues, fomentant com una influència perillosa per als oients del gènere, especialment per als joves d’avui dia, com jo .
Ara bé, el rap, sens dubte, comença a baix. Tant a la història documentada dels inicis del rap a Espanya com als orígens d’aquesta nova edat d’or que ara vivim, els rapers són, en resum, gent comuna com tu i jo de barri (pobles humils) que troben al rap una vocació. A finals dels anys vuitanta, esperonada per la presència militar americana a Torrejón, va encendre a Madrid l’interès juvenil per les rimes i els ritmes. Aquesta subcultura urbana incloïa el grafit i el break-dance. Per sort, el ‘break-dance’ ha desaparegut, segurament dissolt a l’escalada.
Porto tot el curs veient vídeos de rap a YouTube; veient-los moltes vegades, a més. Cançons d’Ayax i Prok, Natos i Waor, Blake, Recycled J, Costa, Ferran Costa, Lopes, Delaossa o Bejo. Són els rapers de moda, d’èxit, que sol convidar Broncano al seu programa. També he vist un parell de documentals, Dos platos y un micro i Spanish players 2, així com Underground kings
Per aquesta raó crec que el rap és una forma molt bonica d’expressar-se i comunicar els sentiments, i si els estereotips s’eliminessi poc a poc tots ho podríem gaudir, tant adults, majors, nens o nenes.
